LOCKE. L' ANGLATERRA EMPIRISTA.
TEORIA DEL CONEIXEMENT
John Locke (Wrington, a prop de Bristol, 29 d'agost de 1632 – Oates, Essex, 28 d'octubre 1704) fou un filòsof empirista anglès que va treballar sobretot amb temes relacionats amb el govern i l'epistemologia.
Locke estudià medicina a la Universitat d'Oxford, ingressà al cos diplomàtic la qual cosa li va permetre residir a França un cert temps i contactar amb els cartesians. El 1683 es refugià a Holanda per evitar represàlies polítiques. Després de la Revolució Gloriosa de 1688 tornà al seu país i va publicar les seves obres més importants:
- Assaig sobre l'enteniment humà (de caràcter empirista).
- Assaig sobre el govern civil (considerada el manifest del liberalisme modern).
L'Assaig sobre l'enteniment humà comença amb una crítica demolidora a l'afirmació de l'existència d'idees innates en l'enteniment, preconitzada pels racionalistes: quan es neix, l'enteniment és com una pàgina en blanc o tabula rasa.
Com que no hi ha idees innates en l'home, aquestes no poden fonamentar
la comprensió del món. Com la resta d'empiristes, Locke considerarà que
el coneixement s'extreu de l'experiència (empiria en grec), a través dels sentits.
Bases del pensament de John Locke
La seva epistemologia és sensualista, no creu en cap innatisme o determinisme. Considera que el coneixement es basa damunt les observacions fetes amb els sentits, pel que rebutja la idea d'una veritat absoluta a favor de la probabilitat matemàtica. Per Locke, el coneixement només avarca a les relacions entre els fets, al com, no al perquè.
Per altra part creu percebre una harmonia global, recolzat en creences i
supòsits evidents per si mateixos, pel que els seus pensaments també
contenen elements propis del racionalisme i el mecanicisme.
Creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del gran rellotger, basant la seva argumentació en la nostra pròpia existència i la impossibilitat del no-res de produir ser, un Déu tal qual com el descriu el pensador del racionalisme Descartes a el Discurs del mètode, a la tercera part del mateix. De l'essència divina només poden ser coneguts els accidents i els seus designis només es poden advertir a través de les lleis naturals.
Tracta la religió com
un assumpte privat i individual, que afecta només a la relació de
l'home amb Déu, no les relacions humanes. En virtut d'aquesta
privatització, l'home s'allibera de la seva dependència de la disciplina
i imposicions eclesiàstiques, i sostrau la legitimitat confessional de
l'autoritat política, ja que no considera que no hi ha cap base bíblica per a justificar un estat cristià.
Considera
la llei natural com un decret diví que imposa l'harmonia global a
través d'una disposició mental (reverència, temor a déu, afecte filial
natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (robar, matar
i en definitiva tota violació de la llibertat aliena), que obliguen a
favor de la convivència.
Teoria del coneixement
Malgrat que no accepta les idees innates, sí que accepta la divisió cartesiana de la realitat: pensament (jo), infinitud (Déu),
extensió (Món) i afirma que les nostres idees són un reflex de la
realitat del món, però que cal veure què són i com s'originen en
l'enteniment.
Les
idees són "tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte de
percepció, pensament o enteniment", és a dir, qualsevol contingut mental
és una idea, que són un reflex del món.
L'origen
de totes les idees és l'experiència, que pot ser externa (de sensació) o
bé interna (de reflexió), i ens informen del món mitjançant les idees
que aquest produeix en nosaltres, i que anomenem "idees simples".
La
ment, a més, té la capacitat d'associar i combinar aquestes idees
simples, produint així les "idees complexes", que poden ser:
- de substància - coses individuals que existeixen.
- de mode - les que no existeixen en si mateixes sinó en una substància.
- de relacions - que descriuen associacions d'idees.
Només coneixem idees i aquest coneixement té dues vessants:
- La passiva - consciència dels continguts mentals.
- L'activa - anàlisi que en fa la ment.
En
tots dos casos, l'experiència esdevé l'element determinant i com a font
de les idees, determina la possibilitat del coneixement i també els
seus límits; i com a únic element de contrastació de les idees, és el
que legitima el coneixement.
Locke estava atret per certs aspectes de la ciència nova, sobretot el racionalisme cartesià, i no veia gaire utilitat a les discussions escolàstiques que tenien lloc en els estudis a la universitat d'Oxford.
L'objectiu de Locke i el seu mètode
Per problemes morals i religiosos, Locke s'introdueix en una anàlisi crítica dels poders de l' enteniment,
per tal de determinar l'extensió del coneixement humà. Locke es posarà
com a objectiu de determinar l’origen, els graus de certesa i l’extensió
dels coneixements humans, els seus fonaments i els graus de fe que se’ls pot concedir, les opinions i els assentiments que es poden tenir.
Aquest pas exclou d'entrada els especulacions cartesianes sobre la naturalesa de l' ànima i les seves relacions amb els moviments fisiològics. En efecte, l’examen es refereix només a les facultats de l'home i
sobre els objectes que es presenten al seu esperit. Aquest mètode
hauria de permetre així comprendre com l’enteniment forma idees de les
coses, i per allà, veure quines són les fites del coneixement humà.
El mètode consistirà a observar els fets de l'ànima i a descriure l’experiència de la interioritat. L’anàlisi psicològic lockià serà així un estudi de les idees. Aquesta empresa és la primera formulació precisa i rigorosa del problema crític.
Les idees
Tots els nostres coneixements són fets d’idees, per exemple, en un sentit ampli, «tot objecte que l' esperit distingeix immediatament »,[6] o «el que pugui ser el que ocupa el nostre esperit quan pensa. », que és una definició molt propera de la de Descartes.
Es pot resumir en dues qüestions la seva anàlisi en lAssaig sobre l’enteniment humà :
- com es formen les nostres idees?
- quina relació tenen les nostres idees amb les coses?
Però Locke procedeix en principi a una llarga crítica de la Teoria de les idees innates.
La crítica de les idees innates
Ja que Locke es proposa cercar l’origen de les nostres idees, la teoria de
les idees innates es presenta de forma natural a l'esperit. Ara bé, per
a Locke, totes les nostres idees deriven en realitat de l’experiència
dels nostres sentits i de la nostra reflexió. La refutació de l’inneisme
li permetrà justificar la seva tesi.
Primer de tot, segons l'inneisme,
hi ha idees que són universals: el principi d’identitat, el principi de
contradicció, la idea que tenim de Déu, etc. Però l’experiència ens
ensenya de manera evident el contrari: els nens no tenen consciència
d’aquestes idees, i en altres civilitzacions diferents a la nostra de
les preteses idees morals innates són totalment absents. Des d'aquest
punt de vista, l’inneisme és insostenible.
Però
una idea innata és igualment una idea que es troba en l’enteniment. Ara
bé, si és en l'enteniment, ha de ser percebuda; d’aquí es conclou que
tots els homes haurien de tenir consciència de les idees innates des del
seu naixement, que aquestes idees haurien de ser totes les seves
primeres idees, l’objecte primer del seu esperit, cosa que és
manifestament absurda. En efecte: o bé una idea no percebuda per
l’enteniment mai no ha estat en l’enteniment, o bé ha estat percebuda i
ha de ser per tant coneguda. Una idea no pot doncs ser a l'ànima sense
ser-hi objecte de l’enteniment. Per definició, la idea és el que és en
l’esperit; sostenir que una idea és en l'anima sense ser concebuda, és
dir que aquesta idea no és una idea. Cal doncs que tota idea innata
sigui immediatament detectada. Aquí apareixen dues objeccions: una, ja
evocada, la ignorància de les idees innates en la qual es troba una gran
part de la humanitat, i l'altra: si alguns homes no coneixen les idees
innates, no les reconeixeran – quan es presentin a l’enteniment i no són
enteses immediatament (cosa que succeeix en l’aprenentatge) llavors
aquestes idees mostren el seu caràcter no innat.
El
que és doncs criticat per Locke, és la teoria que la nostra ànima
contindria passivament idees independentment de l’experiència. Aquesta
teoria criticada no és la de Descartes; en efecte, per a Descartes, les
idees innates són idees que resulten de l’activitat de l’enteniment. Al
final, no se sap gaire a qui Locke adreça les seves crítiques, potser
als platònics de Cambridge.
Origen de les nostres idees
Si no hi ha idea innata, com doncs formem les nostres idees? Locke formula sobre aquest punt la metàfora de la tabula rasa («White
paper») per descriure l'esperit humà abans del seu contacte amb el món.
L’esperit no conté doncs cap caràcter, cap idea. No queda més que
l’experiència i l’enveja: només l’experiència pot ser el fonament dels
nostres coneixements. La matèria del nostre esperit és doncs o bé els
objectes exteriors (idees que vénen dels sentits) o bé les operacions
del pensament mateix (idees que vénen de resultes de l'acció de la
reflexió): en tots dos casos, les idees provenen de l’experiència. Pels
sentits, una excitació o un moviment sobre el cos ens fa percebre
qualitats sensibles; per la reflexió, l'anima rep la impressió de la
seva pròpia activitat quan percep les coses del món exterior.
Aquestes idees de la sensació i de la reflexió són de dues menes: simples o complexes.
Les idees simples
Segons
Locke les idees simples són indivisibles i completes, però no són
sempre clares; són sense barreja, homogènies i inanalitzables: no es pot
doncs ni definir-les ni explicar-les. No es pot tampoc comunicar-les,
ni conèixer-les sense experiència personal. Dades immediates de
l’experiència, aquestes idees són només els materials del nostrepensament.
Locke distingeix dos tipus d’idees simples: les idees simples de la sensació i les idees simples de la reflexió.
Les idees simples de la sensació entren
pels sentits sense cap barreja, i són totes diferents. Algunes
d’aquestes idees arriben en un sol sentit, com el so, el gust, etc.
D’altres ens vénen de diversos sentits alhora: el moviment, l'espai,
l'extensió, etc. A propòsit de les qualitats que percebem així, Locke fa
tres distincions :
Hi ha qualitats primàries, que no podem separar dels cossos: per exemple, la solidesa, el moviment, etc. Aquestes qualitats són realment en la matèria.
Les qualitats secundàries són
la potència que tenen els cossos de produir en nosaltres sensacions per
les seves qualitats primàries: la transferència tèrmics, el color,
etc. Els percebem directament. Aquestes qualitats no són realment als
cossos, i les seves aparences varien amb l'abast dels nostres sentits.
Encara que jutgem naturalment que aquestes qualitats siguin als cossos,
quan no són percebudes, aquestes qualitats no existeixen. Sense un cos i
una ànima per a percebre’ls, la calor, el dolor, etc. no existirien en
el món.
Locke distingeix una tercera mena de qualitat:
la potència que posseeixen els cossos de produir o de rebre efectes o
canvis com els que en resulten per a nosaltres de les alteracions de les
nostres percepcions. El foc transforma
per exemple la matèria, que percebem llavors de forma diferent.
Aquestes qualitats estan percebudes indirectament i no les atribuïm
naturalment als cossos.
Les idees simples de la sensació i de la reflexió són idees que resulten d’aquestes dues formes d’experiència: per a Locke, són: el plaer i el dolor, units l'un amb l’altre en gairebé totes les nostres idees; la inquietud (uneasiness ); la potència; l'existència i la unitat que concebem en totes les percepcions d’objectes i per tota idea.
Les idees de reflexió poden ser dividides seguint dos tipus d’acció; es tracta de veure si es poden descobrir en cadascun idees simples:
- l'enteniment, que comprèn la percepció (tenir una idea), la retenció (recordar les seves idees que, fora d’aquest acte, no són enlloc) i la distinció (capacitat de concebre una idea, d’abstreure, d’aquí el caràcter fictici de les idees generals que no tenen existència més que en el nostre esperit).
- la voluntat: en aquest cas, no sembla haver-hi idees simples.
Així, en resum, les nostres idees simples, per exemple indivisibles,
entren al nostre esperit passiu per un o diversos sentits alhora, o són
obtingudes per la impressió d’una reflexió sola, o finalment per una
reflexió i una sensació.
Les idees complexes
Les idees complexes són una combinació d’idees simples. Locke distingeix tres tipus d’idees complexes.
Els modes són
idees complexes que no subsisteixen per elles mateixes, però són com
afeccions de les substàncies. Les modes es divideixen al seu torn en
diversos tipus:
- els modes compostes d’un sol tipus d’idees simples. Són modificacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple d’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre, que implica una unitat estrictament determinada; l’infinit que es forma per l’addició sense fi del finit.
- els modes de pensada: l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. Es troba la percepció, la memòria, l'atenció, etc.
- els modes de la voluntat: el poder, la llibertat com a poder de començar o no començar una acció, de perseguir-la o no.
- modes mixtes: són idees independents que l’esperit uneix sense que aquestes modes tinguin existència sensible real (ex.: la mentida).
Les substàncies són
idees constantment reunides considerades com pertanyent a un objecte.
La substància és un tot existint per ell mateix, però no tenim idea
precisa de la substància en general.
La relació és una comparació com l’examen d’una cosa que conté la consideració d’una diferent. Les principals relacions són la causalitat, la Identitat i la diversitat.
El coneixement
Locke
ha establert doncs, per aquesta anàlisi de les idees, que tots els
nostres coneixements tenen sobre les nostres idees, sobre les relacions
que tenen entre elles i sobre les seves modificacions. El coneixement
consisteix doncs en la percepció que tenim de la conveniència o la no
conveniència que les nostres idees tenen entre elles. Conèixer, és
comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i jutjar.
En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres.
Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i
jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden
concordar o no concordar entre sí.
Tipus de coneixement
Coneixement demostratiu
Coneixement sensitiu
Què és conèixer. Els graus de coneixement
Fins
ara, Locke ha establert que l’experiència és la font d’on procedeix tot
el material del nostre coneixement o idees; ara bé, l’experiència no és
el coneixement mateix. Locke dedica el llibre IV de l’Assaig, el més extens i significatiu de l’obra, a l’estudi de la naturalesa, graus, extensió, realitat... del coneixement.
En primer lloc, Locke defineix el coneixement com la percepció per part de la ment de l’acord o desacord d’unes idees amb d’altres.
Conèixer és comparar idees, descobrir quines són les seves relacions, i
jutjar. Locke redueix a quatre les formes en que les idees poden
concordar o no concordar entre sí.
Si la concordança o no concordança entre idees és percebuda per la ment de mode immediat, llavors tenim el primer grau de coneixement, el coneixement intuïtiu.
El
coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la concordança o de
la no concordança de les idees entre elles, sense recórrer a cap idea
intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix lacertesa.
Així, totes les idees clares i distintes, fins i tot les idees
abstractes, són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea
concorda amb ella mateixa i que aquesta no concorda amb totes les
altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i
de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions
particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són
evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser
demostrades.
Quan
la ment no percep l’acord o desacord entre idees de manera immediata,
sinó que necessita de la intervenció d’altres idees intermèdies per
descobrir-lo, llavors es té el segon grau de coneixement, el coneixement demostratiu.
El
coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la
conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que són
proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre
les idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:
En
el domini de la demostració, les matemàtiques proporcionen el grau més
alt de la certesa. El coneixement intuïtiu és, segons Locke, el més cert
i clar perquè, encara que el coneixement demostratiu és cert, ja que en
ell l’acord o desacord entre les idees arriba a percebre’s finalment;
no obstant, això no té lloc sinó després d’un gran esforç i atenció, i,
en el processos llargs, l’error és possible. A més, el coneixement
intuïtiu constitueix el fonament de la certesa de tot el nostre
coneixement: així, en el coneixement demostratiu, la intuïció ha de
donar-se en cadascun dels passos intermitjos.
Finalment, Locke parla d’un tercer grau de coneixement, el sensitiu;
és a dir, el coneixement de l’existència d’objectes particulars
exteriors a nosaltres, que es fonamenta en la percepció o consciència de
la ment de rebre idees procedents d’objectes externs.
Tipus de coneixement
Coneixement intuïtiu
El coneixement intuïtiu és la percepció immediata de la
conveniència o de la desconveniència de les idees entre elles, sense idea
intermediària. Aquesta intuïció és evident, i produeix la certesa. Així, totes
les idees clares i distintes, i.e. les idees
abstractes són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta desconvé amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades. Per exemple:
abstractes són evidents; l’esperit concep immediatament que cada idea convé amb ella mateixa i que aquesta desconvé amb totes les altres. Nogensmenys, aquestes idees no són pas axiomes del pensament i de les ciències, car aquests axiomes són inútils per copsar proposicions particulars, i poden induir-nos a l’error. Les idees abstractes són evidents pel fet que són obra nostra, no tenen pas necessitat de ser demostrades. Per exemple:
«Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta
d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo
penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més
evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest
mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en
dubti. [...] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som
convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem
pel que fa a això al més alt de certesa que sigui
possible d’imaginar.»
Coneixement demostratiu
El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i
a percebre’n la conveniència o la desconveniència per mitjà d’altres idees que
són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les
idees, seguint-ne el fil de la deducció. La deducció comprèn diversos graus:
*
descobrir proves;
* ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
* percebre aquestes connexions;
* finalment, concloure.
* ordenar les idees amb claredat i convenientment de manera que les connexions apareguin amb evidència;
* percebre aquestes connexions;
* finalment, concloure.
En el domini de la demostració, són les matemàtiques que
són el grau més alt de la certesa, car aquesta comporta aquests quatre graus.
Nosaltres concebem intuïtivament les idees abstractes de les matemàtiques, i
aquestes intuïcions clares i distintes permeten de deduir-ne propietats. Per
contra, el domini de l’experiència no forneix pas aquestes idees, no s’hi troba
res de cert i d’universal, tot hi és contingent. En el domini de la
demostració, Locke situa igualment la prova de l’existència de Dëu; és, segons
ell, l’única existència que pugui ésser provada i això, amb una certesa igual a
la de les matemàtiques. En efecte, si considerem la nostra existència, sabem
que algun ésser real existeix: ara bé, si el no-ésser no pot produir res,
aleshores hi ha un ésser que existeix des de tota l’eternitat.
Coneixement sensitiu
Nosaltres
tenim un coneixement intuïtiu de la nostra existència i un coneixement
demostratiu de l’existència de Déu. Totes les altres existències les coneixem
mitjançant els sentits. La idea que tenim d’una cosa no manté cap connexió
necessària amb l’existència mateixa d’aquesta cosa; per tant, la deducció de la
idea a l’existència és impossible. Cal la presència d’un objecte perquè puguem
conèixer-ne l’existència.
Webgrafia:
http://www.pensament.com/filoxarxa/imatges/ideeslocke.jpg
http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:John_Locke.jpg
blocs.xtec.cat/.../files/2009/.../Teoria-del-coneixement-de-John-Locke.do...
http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/filosofia-moderna/93-locke/395-que-es-coneixer-els-graus-de-coneixement
http://ca.wikipedia.org/wiki/John_Locke
blocs.xtec.cat/.../files/2009/.../Teoria-del-coneixement-de-John-Locke.do...
http://www.filosofar.cat/index.php/historia-de-la-filosofia/filosofia-moderna/93-locke/395-que-es-coneixer-els-graus-de-coneixement
No hay comentarios:
Publicar un comentario