LOCKE: Assaig sobre l' enteniment humà
 |
| Jean Itard ensenya al petit salvatge Víctor de l' Aveyron a la pel.lícula de Truffaut |
LLIBRE I. CAPÍTOL II. NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT
1.
La forma en què nosaltres adquirim un coneixement qualsevol és
suficient per provar que aquest no és innat. És una opinió establerta
entre alguns homes que hi ha certs principis innats en l’enteniment:
unes nocions primàries, caràcters impresos en la ment de l'home, que
l'ànima rep al començament de la seva existència i que porta al món amb
ella. Per convèncer un lector sense prejudicis de la falsedat d'aquesta
suposició, em bastaria mostrar (com espero fer a les parts següents
d'aquest Discurs) de quina manera els homes poden aconseguir tot el
coneixement que posseeixen, solament amb l'ús de les seves facultats
naturals i sense l'ajuda de cap impressió innata, i poden arribar a la
certesa, sense tal mena de principis o nocions innats. Perquè imagino
que tothom reconeixerà l’absurditat de suposar que són innates les idees
de color en una criatura a qui Déu va dotar de la vista i del poder de
rebre sensacions per mitjà dels ulls a partir dels objectes externs. I
seria igualment absurd atribuir algunes veritats a certes impressions de
la naturalesa i a certs caràcters innats, quan podem observar en
nosaltres mateixos facultats adequades per aconseguir tan fàcilment i
segurament un coneixement d'aquelles veritats com si originàriament
haguessin estat impreses en la nostra ment. No obstant això, com que a
un home no li és permès de seguir impunement els seus propis pensaments
en la recerca de la veritat quan aquests el condueixen, per poc que
sigui, fora del camí habitual, exposaré les raons que em van fer dubtar
de la veritat d'aquella opinió per tal que serveixin d'excusa a la meva
equivocació, si en ella he incorregut, la qual cosa deixo al judici de
qui estigui disposat, com jo, a abraçar la veritat allà on es trobi.
2.
L'assentiment general constitueix el principal argument. No hi ha
supòsit més comú que la idea que hi ha uns certs principis, tant
especulatius com pràctics (car es parla de tots dos), universalment
acceptats per tota la humanitat. D'aquí s'infereix que han de ser unes
impressions permanents que reben les ànimes dels homes al començament de
la seva existència, i que les porten al món amb elles d'una manera tan
necessària i real com en el cas de les seves propietats inherents.
3.
El consens universal no prova que hi hagi res innat. Aquest argument,
extret del consens universal, té l’inconvenient següent: que encara que
fos cert que hi ha de fet unes veritats assentides per tota la
humanitat, això no provaria que són innates, mentre hi hagi una altra
manera d’explicar la forma en què els homes han pogut arribar a aquest
acord universal sobre aquestes coses que tots accepten; la qual cosa
penso que pot ser demostrada.
4.
“El que és, és”; i “És impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”
no són proposicions acceptades per tothom. Però el que és pitjor,
aquest argument del consens universal, que s'ha utilitzat per provar els
principis innats, em sembla que és una demostració que no existeixen
tals principis innats, perquè no hi ha cap principi al qual tota la
humanitat concedeixi un assentiment universal. Començaré amb els
principis especulatius, exemplificant l'argument en aquests celebrats
principis de demostració, "tota cosa que és, és” i “és impossible que la
mateixa cosa sigui i no sigui”, que em sembla que, entre tots, tindrien
el dret més gran al títol d'innats. Gaudeixen d'una reputació tan
sòlida de ser principis universals que em semblaria certament estrany
que algú els posés en dubte. No obstant això, em prenc la llibertat
d'afirmar que aquestes proposicions són tan lluny de gaudir d’un
assentiment universal que gran part de la humanitat no en sap res,
d’elles.
5.
Aquests principis no són principis impresos en l'ànima naturalment,
perquè els desconeixen els nens, els idiotes, etc.... Perquè, primer, és
evident que els nens i els idiotes no tenen la més mínima aprehensió o
pensament d'aquestes proposicions, i tal mancança basta per destruir
l’assentiment universal, que per força ha de ser el concomitant
necessari de tota veritat innata: em sembla gairebé contradictori dir
que hi ha veritats impreses en l'ànima que aquesta no percep ni entén,
ja que “estar impreses” vol dir precisament que determinades veritats
són percebudes, perquè imprimir alguna cosa en la ment sense que la ment
la percebi em sembla poc intel·ligible. Si, per tant, els nens i els
idiotes tenen ànima, vol dir que tenen ments amb aquestes impressions, i
haurien de percebre-les i, per necessitat, conèixer-les i assentir-hi;
però com que això no succeeix, és evident que no existeixen tals
impressions. Perquè si no són nocions naturalment impreses, aleshores,
com poden ser innates? I si efectivament són nocions impreses, com poden
ser desconegudes? Dir que una noció està impresa en la ment, i afirmar
al mateix temps que la ment la ignora i que fins i tot no l'adverteix,
és igual que reduir aquesta impressió al no-res. No pot dir-se de cap
proposició que està en ment sense que aquesta en tingui notícia i en
sigui conscient. Perquè, si es pogués afirmar tal cosa de cap
proposició, llavors, per la mateixa raó, podria dir-se que estan
impreses i estan en la ment totes les proposicions vertaderes i a les
quals la ment és capaç d'assentir. Ja que, si pogués dir-se d'alguna que
està en la ment sense que aquesta la conegui, hauria de ser només
perquè és capaç de conèixer-la –un capacitat que la ment té respecte a
totes les veritats que arribarà a conèixer. Però, encara més, segons
això podria haver-hi veritats impreses en la ment sense que aquesta en
tingui o pugui tenir-ne mai cap coneixement; perquè un home pot viure
molt i finalment pot morir en la ignorància de moltes veritats que la
seva ment hagués estat capaç de conèixer, i de conèixer amb certesa.
Així, doncs, si la capacitat de conèixer és l'argument en favor de la
impressió natural, s’hauria d’acceptar que totes les veritats que un
home arriba a conèixer han de ser innates: i aquesta gran afirmació no
passa de ser una manera impròpia de parlar, que no diu res diferent del
que diuen els qui neguen els principis innats, encara que vulgui afirmar
el contrari. Perquè ningú ha negat mai que la ment sigui capaç de
conèixer diverses veritats. Diem que la capacitat és innata i el
coneixement és adquirit.
Aleshores,
quina és la raó de tan gran obstinació en favor de certs principis
innats? Si les veritats poden imprimir-se en l'enteniment sense ser
percebudes, no arribo a veure quina diferència pot existir, pel que fa
al seu origen, entre les veritats que la ment és capaç de conèixer.
Forçosament totes són innates o totes són adquirides, i serà inútil
intentar distingir-les. Per tant, qui parli de nocions innates en
l’enteniment, no pot voler dir (si es refereix a una certa classe de
veritats ) que tals nocions són estan en l’enteniment de tal manera que
aquest no les ha percebudes mai, i n’és un ignorant total. Perquè, si
les paraules “estar en l'enteniment” tenen algun sentit recte,
signifiquen ser enteses. De tal forma que estar en l'enteniment i no ser
entès, estar en la ment i no mai ser percebut, és tant com dir que una
cosa està i no està en la ment o en l'enteniment. Per tant, si aquestes
dues proposicions “qualsevol cosa que és, és”, i “és impossible que la
mateixa cosa sigui i no sigui”, haguessin estat impreses per la
naturalesa, els nens no podrien ignorar-les. Els petits i tots els
dotats d'ànima haurien de posseir-les en el seu enteniment, conèixer-les
com a veritables, i atorgar-hi el seu assentiment.
No hay comentarios:
Publicar un comentario