miércoles, 17 de junio de 2020

LOCKE. SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL. CONV.2019

LOCKE. 
SEGON TRACTAT SOBRE EL GOVERN CIVIL.
 CONVOCATÒRIA 2019

OPCIÓ B
Em direu que aquesta hipòtesi sembra els ferments de la rebeŀlió freqüent, a la qual cosa jo us respondré:
[…]
Aquestes revolucions no es produeixen pas arran del menor senyal de desgovern en els afers públics. El poble està disposat a tolerar greus errors per part de qui governa, moltes lleis equivocades i inoportunes i totes les relliscades de la feblesa humana sense murmurar ni revoltar-se, però si una llarga sèrie d’abusos, prevaricacions i artificis, tots dirigits a un mateix fi, li posen en evidència que  qui els sotmet i cap a on se’ls mena, aleshores no serà gens estrany que el poble es desvetlli i faci tots els possibles per a posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins per als quals el govern havia estat erigit. Quan no s’assoleixen aquests fins, els governs que es fonamenten en noms antics i rituals pomposos no són pas millors, sinó molt pitjors que l’estat de natura o l’anarquia, perquè els inconvenients són igualment greus i immediats, i en canvi el remei és més llunyà i difícil.
John Locke. Segon tractat sobre el govern civil, capítol xix

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.
[2 punts]
2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents:
[1 punt]
a) «prevaricacions»
b) «anarquia»
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons John Locke, de la frase següent del text: «aleshores no serà gens estrany que el poble es desvetlli i faci tots els possibles per a posar la llei en mans de qui li pugui garantir que perseguirà els fins per als quals el govern havia estat erigit». (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Locke que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)
[3 punts]
4. Compareu la concepció de Locke sobre què és el que dona legitimitat a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «És legítim que els ciutadans es revoltin contra un govern quan creuen que aquest incompleix clarament i de forma reiterada les seves funcions.» Responeu d’una manera raonada.
[2 punts] 

jueves, 11 de junio de 2020

HUME. CONVOCATÒRIA 2019 (PAU). TRACTAT DE LA NATURALESA HUMANA


Proves d’accés a la universitat

Història de la filosofia
Sèrie 1
2019
Escolliu UNA de les dues opcions (A o B).

OPCIÓ B
És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la natura hagi de continuar sent uniformement el mateix i que el futur hagi de ser conforme al passat. Allò que és possible no es pot mai demostrar que sigui fals; i és possible que el curs de la natura pugui canviar, perquè podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que Adam no podria ni tan sols provar amb algun argument probable que el futur hagi d’estar en conformitat amb
el passat. Tots els arguments probables es construeixen precisament sobre aquesta suposició, és a dir, que hi ha conformitat entre el futur i el passat, i per tant mai no poden provar-la. Aquesta conformitat és una qüestió de fet, i, si cal provar-la, no admetrem cap prova que no provingui de l’experiència. Però la nostra experiència del passat no pot ser prova de res de cara al futur, a menys que ja suposem que hi ha semblança entre passat i futur. Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.
David Hume. Resum del ‘Tractat de la naturalesa humana'

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi
apareixen relacionades.
[2 punts]
2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el
text el mot i l’expressió següents:
[1 punt]
a) «demostrar»
b) «allò que és possible»
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de David Hume per a afirmar-la:
«Aquesta és, doncs, una qüestió que no admet prova de cap mena i que donem per descomptada sense cap tipus de prova.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del
pensament de Hume que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el
text.)
[3 punts]
4. Compareu la concepció de Hume sobre el paper dels sentits en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia
occidental.
[2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Només puc conèixer allò que es pot comprovar fent una observació o un experiment empíric.» Responeu
d’una manera raonada.
[2 punts]

jueves, 4 de junio de 2020

DESCARTES. CONVOC. 2019 (PAU) MEDITACIONS METAFÍSIQUES

Història de la filosofia 
Sèrie 5 2019 
Escolliu UNA de les dues opcions (A o B). 

OPCIÓ A 


Doncs bé, què soc jo, ara que suposo que hi ha algú extremament poderós i, si goso dir-ho, maliciós i astut, que dedica totes les seves forces i totes les seves arts a enganyar-me? Puc estar segur de tenir cap de les coses que acabo d’atribuir a la naturalesa corporal? Em deturo a pensar-hi amb atenció, les passo i repasso totes en el meu esperit i no en trobo cap que pugui dir que em pertanyi. No és necessari que m’aturi a enumerar-les. Passem, doncs, als atributs de l’ànima i vegem si n’hi ha cap que em pertanyi. Els primers fan referència a nodrir-me i caminar; i si és veritat que no tinc cos, també serà veritat que no puc caminar ni alimentar-me. Un altre és percebre amb els sentits, però tampoc no és possible percebre amb els sentits sense cos. A més que altres vegades ja he cregut percebre amb els sentits moltes coses mentre dormia que, en despertar-me, he hagut de reconèixer que veritablement no les havia percebut. Un altre és pensar. I aquí sí que trobo que el pensament és un atribut que em pertany: és l’únic que no es pot separar de mi. Jo soc, jo existeixo: cert, però, durant quant de temps? Tant de temps com penso, perquè podria ser que, si deixés de pensar, deixés alhora de ser o existir. Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó, que són termes amb un significat que abans desconeixia. Soc, doncs, una cosa vertadera, que existeix veritablement. Però, quina cosa? Ja ho he dit: una cosa que pensa. 
René Descartes. Meditacions metafísiques, ii

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts] 
2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt] 
a) «naturalesa corporal» 
b) «necessàriament vertader» 
3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de René Descartes per a fer aquesta afirmació en aquest punt de les Meditacions metafísiques: «Ara no admeto res que no sigui necessàriament vertader: no soc, doncs, parlant amb propietat, sinó una cosa que pensa […].» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts] 
4. Compareu la concepció antropològica de Descartes (la seva concepció de què és un ésser humà) amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Només si assumeixo que hi ha un Déu benvolent que no permetria que jo estigués totalment confós i enganyat en allò que crec, em serà possible respondre al dubte escèptic següent: “Com saps tu que el món no va començar a existir ahir, contenint ja uns suposats fòssils i tot de llibres suposadament escrits fa molt temps? Tots nosaltres vam començar a existir ahir dotats ja amb tota una sèrie de creences i de suposats records, però l’univers existeix només des d’ahir a les sis de la tarda”.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]



Webgrafia:

miércoles, 27 de mayo de 2020

PLATÓ. TEXT CONVOCATÒRIA 2017 (PAU) LA REPÚBLICA, CAPÍTOL IV

Proves d’accés a la universitat 
Història de la filosofia Sèrie 2 
Convocatòria 2017 
Escolliu UNA de les dues opcions (A o B). 

OPCIÓ A

[…] Hi ha alguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferent de la que se’ns ha revelat a la ciutat?
—No ho crec —va dir.
 —Si ens resta encara algun dubte, ens en podem assegurar completament si la comparem amb certes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat de la qual hem estat parlant o a un home que per naturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Ens semblaria que aquest home se n’apropiaria? […]
—No.
—I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris o traïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats?
 —Ben lluny.
 —I no serà infidel de cap manera ni als seus juraments ni als seus altres pactes?
—Com ho podria ser?
—I els adulteris, la manca de cura dels propis pares, el menyspreu envers els déus són coses que abans farà qualsevol altre que no pas ell?
—És ben bé així.
—I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li pertoca, tant pel que fa a governar com pel que fa a obeir?
—Aquesta n’és la causa i no una altra cosa.
—Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut que produeix tals homes i tals ciutats?
—No, per Zeus —va fer.
—Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia.
—Doncs sí, és totalment així.
 —Teníem, efectivament, Glaucó, una certa   semblança de la justícia, que, per això, ens ha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres.
—Així sembla.
—I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior de l’home, sinó en relació amb l’activitat autènticament íntima, de cara a l’individu mateix, per tal com no permet que res en ell executi el que no li pertoca, ni que els diferents elements de la seva ànima s’interfereixin mútuament en els seus afers […].
Plató. La República, llibre iv


1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. Expliqueu breument (entre cinc i vint paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots següents: [1 punt] a) «criança» b) «ànima»
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Plató, de la frase següent del text: «Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deia que, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar un cert principi i model de la justícia.» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper dels sentits en el coneixement amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Pot ser que en una societat no hi hagi ningú que sigui injust, però que, tot i així, aquella societat en conjunt sigui injusta». Responeu d’una manera raonada. [2 punts]


- Per recordar la Teoria de l' Anamnesi i, el "Mite de Giges"









Webgrafia: 

domingo, 17 de mayo de 2020

KANT: COM. TEXT Fonamentació de la metafísica dels costums, capítol I.

COMENTARI DE TEXT PER FER A CASA

"Pel que fa a aquesta darrera [la facultat teorètica de judicar] quan la raó comuna gosa d’apartar-se de les lleis de l’experiència i de les percepcions dels sentits, cau en paleses absurditats i en contradiccions amb si mateixa, o si més no en un caos d’incertesa, de foscor i d’inestabilitat. En el terreny pràctic, en canvi, el poder de judicar comença precisament a mostrar els seus avantatges tan bon punt la intel·ligència comuna exclou de les lleis pràctiques tots els mòbils sensibles."
Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums, capítol I.


1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text les expressions següents: [1 punt]
a) «raó comuna»
b) «terreny pràctic »
3. Expliqueu el sentit i la justificació, segons Immanuel Kant  de la frase següent del text: «[...] En el terreny pràctic, en canvi, el poder de judicar comença precisament a mostrar els seus avantatges tan bon punt la intel·ligència comuna exclou de les lleis pràctiques tots els mòbils sensibles. .» (En la resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Kant que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]
4. Compareu la concepció de la raó pràctica o moral de Kant amb la concepció de la moral o ètica d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts] (Hume). 
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «El que determina que jo sigui jo és la continuïtat de la meva consciència, no la del meu cos.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

KANT UN HOME IL·LUSTRAT. LA METAFÍSICA NO ÉS CIÈNCIA.

KANT UN HOME IL·LUSTRAT

 

LA METAFÍSICA NO ÉS CIÈNCIA.

 Immanuel Kant [AFI: ɪˌmɑnʊ̯ɛl[1] ˈkʰant'] (22 d'abril de 1724 - 12 de febrer de 1804) fou un destacat filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme. El 1740 va ingressar a la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia, on va ser alumne de Martin Knutzen, qui el va introduir en la filosofia racionalista de Leibniz i Wolff i li va imbuir així mateix l'interès per la ciència natural, en particular per la mecànica d'Newton. La seva existència va transcórrer únicament i pràctica a la seva ciutat natal, de la que Kant no va arribar a allunyar-se més d'un centenar de quilòmetres quan va residir per uns mesos en Arnsdorf com a preceptor, activitat a la que va dedicar per guanyar-se el suport després de la mort del seu pare (1746).

El pensament de Kant

Influències

Kant va integrar en el seu pensament les aportacions de nombrosos filòsofs anteriors, fent sovint una síntesi de corrents contraposades com el racionalisme i l'empirisme, entre d'altres.
De Plató rescata el dualisme ontològic i epistemològic, identificant un món amb l'abast del sensible, com feia Plató amb el món terrenal, però afirmant que és l'únic que es pot conèixer, a diferència de l'autor grec, el qual pensava que l'autèntic coneixement era precisament aquell que o estava limitat pels sentis. De Plató també reprèn el caràcter abstracte de les idees metafísiques.
D'Aristòtil aprofita l'hilemorfisme, afirmant que les dades de la sensibilitat són la matèria del coneixement, que forneixen les formes a priori, tant de l'espai i el temps com posteriorment de l'enteniment. Extrapola aquesta dualitat a l'àmbit moral, contraposant les ètiques materials a la formal (la seva). Reformula les categories d'Aristòtil que identifiquen les maneres de ser, i les relaciona amb la ciència com feia el pensador clàssic.
S'alinea explícitament amb Copèrnic per explicar el seu canvi de paradigma: si Copèrnic considerava que s'havia de canviar el centre del model de cosmos, Kant pren el subjecte com a centre de l'acte de conèixer i no l'objecte com la tradició anterior.
Les tres idees bàsiques del noümen són l'ànima, el món i Déu, essent una continuació de les tres substàncies de Descartes (tot i que el francès anomenava jo o ment a l'ànima). D'ell i d'altres racionalistes pren el paper predominant de la raó per arribar a un coneixement veritable (com altres coetanis de la Il·lustració).
De Hume hereta el rebuig cap al caràcter científic de la metafísica, ja que aquesta disciplina no es basa en dades que provenen dels sentits i per tant comprovables. Aquesta importància de l'experiència, ja reivindicada pels empiristes, l'allunya dels idealistes purs.

Origen del criticisme i les preguntes kantianes

Segons Kant, si no sabem què és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com han d'actuar i de viure els éssers humans. Kant fa notar que ni el racionalisme ni l'empirisme han resolt el problema: el racionalisme ens aboca al dogmatisme i l'empirisme a l'escepticisme. Per tant, l'única posició vàlida és el criticisme: cal sotmetre la raó humana a la crítica, cal determinar quines són les possibilitats i els límits del coneixement.
La raó ha de definir les formes d'actuar i de viure dels homes. Kant anomena a aquestes ocupacions, els interessos essencials de la raó i n'assenyala tres en forma de pregunta:
  • Què puc saber? (Pregunta epistemològica)
  • Què he de fer? (Pregunta ètica)
  • Què puc esperar? (Pregunta religiosa)
Però totes aquestes es resumeixen en una sola pregunta, el veritable propòsit de Kant: Què és l'home?

El gir copernicà en el coneixement

Kant parteix del convenciment que a la metafísica li cal un canvi metodològic, un gir copernicà com el de la física:
«Fins ara s'ha suposat que tot el nostre coneixement s'ha de regir pels objectes… Intentem, per una vegada, veure si no avançaríem més en la tasca de la metafísica suposant que els objectes s'han d'ajustar al nostre coneixement.»

Aquest relleu que Kant reserva al subjecte i a les formes a priori en el procés de coneixement ha fet que la seva filosofia es conegui com a Idealisme trascendental. Idealisme perquè només les idees o estructures mentals del subjecte (espai, temps i les categories) permeten el coneixement; i, trascendental, perquè aquestes idees són trascendentals, és a dir, són universals i transcendeixen el cas concret, ja que tenen caràcter a priori.

Les condicions de possibilitat de la ciència

Totes les ciències expressen els seus continguts en judicis, però un judici científic ha de complir dues condicions:
  • Que augmenti el nostre coneixement.
  • Que tingui validesa universal i necessària.
Considerant que els judicis són una atribució d'un P (Predicat)  a un S (Subjecte), tenim:
En contra de l'opinió general, que consideraven analítics a priori de judicis de la matemàtica i sintètics a posterior: els de la física, Kant afirma que ambdues ciències es fonamenten en judicis sintètics a priori, atès que el vostre coneixement sobre les coses (síntesi) s'ha d'ajustar a les condicions del coneixement (a priori)

La impossibilitat de la metafísica com a ciència

Reprenent la qüestió inicial, Kant conclou que les matemàtiques i la física són ciències perquè poden resoldre les qüestions formulant judicis sintètics a priori i fonamentar empíricament els seus anunciats. La metafísica, pel fet d'ocupar-se de les idees transcendentals de la raó, és a dir, la idea d' Ànima, la idea de Món i la idea de Déu,  de les que no en tenim cap experiència, esdevé impossible com a ciència. Considerant que les idees de la Raó Pura són il·lusions inevitables, es pregunta si tenen alguna funció, arribant a la conclusió que tenen una funció reguladora:
  • Assenyalant els límits que les ciències no poden traspassar.
  • Oferint una explicació global de la veritat.
També assenyala que la Raó Pura té un ús pràctic en la moral.

L'home, subjecte moral autònom

La Crítica de la raó pràctica constitueix la resposta de Kant a la pregunta "què ha de fer?" i tracta els temes relacionats amb l'ètica. Distingeix dos tipus d'imperatius morals (normes que orienten l'ésser humà en l'elecció dels seus actes dins l'exercici de la seva llibertat): els hipotètics i els categòrics. Els primers són els habituals de la majoria de propostes ètiques, són normes concretes que s'han de seguir  si es vol aconseguir l'objectiu últim, com per exemple els manaments judeocristians, base de la conducta per assolir la salvació de l'ànima.
Kant proposa un imperatiu categòric, que no depèn de cap postulat i que fa referència al deure. És una norma general aplicable a qualsevol situació i que es basa en la següent premissa: fes allò que voldries que esdevingués una llei universal d'actuació. Seguint aquest imperatiu l'home esdevé autònom, ja que no depèn de voler aconseguir uns determinats fins o bé de normes dictades per institucions externes, sinó únicament de la seva raó que analitza cada cas per veure si cal fer una cosa o una altra.

. Aprofondim en La Crítica a la Raó Pura 





Kant: El problema del conocimiento... - Apuntes del profesor de ...

CUADRO: Kant - Esquema de Facultades en Critica de la Razon Pura ...


- Mireu aquest vídeo durant el confinament:




VÍDEO Has sentit mai Kant a ritme de trap?

https://www.naciodigital.cat/noticia/175450/video/has/sentit/mai/kant/ritme/trap













Kant y los macarras del tranvía


Hace unas semanas, a un joven publicista se le ocurrió utilizar a Kant en una campaña contra las conductas incívicas en el tranvía de Barcelona. En un divertido vídeo, el filósofo prusiano del XVIII, con monopatín bajo el brazo, «rapea» aquello de «no hagas a los demás lo que no quieres que te hagan a ti».
La campaña está muy bien. Pero peca de ingenua. El macarra que pone los pies en los asientos o te atrona con la música en el tranvía dispone de un poderoso argumento con el que replicar a Kant: «¿Qué pasa si soy tan chulo que me puedo permitir hacer a los demás lo que no permito que me hagan a mi (porque si lo intentan les parto la crisma)?» –réplica que no es sino una versión de la «regla de oro» del abusón: «si puedes aprovecharte de la gente sin correr demasiados riesgos (porque no puedan corresponderte con la misma moneda), ¿cómo vas a ser tan tonto de no hacerlo?»–. Esta última regla no solo justifica al pobre macarra de tranvía, sino a todos los potentados de este mundo, para los que presenta, además, una «extended version» conocida como la «ley del embudo»: «¿Qué pasa si soy tan poderoso que me puedo saltar las leyes que no se pueden saltar los otros?»…
¿Entonces? ¿Gana el macarra incívico? No tan rápido. Veamos con detalle lo que tiene que decir a todo esto el bueno de Kant… Si alargásemos el rap, lo primero que diría el filósofo es que las personas somos fundamentalmente racionales. Esto no admite mucha discusión. Fíjense que nadie se priva de justificarse –hasta el que niega la racionalidad humana lo hace razonándolo–, ni nadie, tampoco, soporta fácilmente que le quiten la razón. Normal: en ello (en tener razones) nos va lo que somos.
Ahora bien –seguiría el rap–, si somos racionales, hacer lo que debemos tendría que comenzar por actuar de acuerdo a la razón, es decir, según leyes morales que –como las de la ciencia, o más– puedan ser reconocidas como válidas por cualquier otro ser racional (aquí el famoso «imperativo categórico» kantiano).
Sin embargo, esta formulación del imperativo sirve de poco si el macarra del tranvía se empeña en lo propio: «¿Por qué va a ser irracional que cada uno vaya a lo suyo y se imponga el interés del más fuerte o astuto?» Al fin –dirá– esto no es solo la ley fundamental del abusón, sino la ley misma que rige el mundo.
Para responder al empecinado abusón, el rap (que es ya un combate de gallos) podría introducir el otro termino de la ecuación moral kantiana: el de libertad. El ser humano –cantaría Kant– es un ser innegablemente libre –un ser sobrenaturalmente desgajado del mecanicismo natural–, por lo que no se le puede imponer el interés de otros sin atentar a la vez contra su dignidad (y aquí resonaría esa otra formulación del imperativo: «no trates a ninguna persona como medio, sino como un fin»…). A todo lo cual, claro, el macarra tranviario objetaría que no hay nada más guay que ser un hombre libre rodeado de esclavos. «Utiliza a los demás para alcanzar tus metas, y que gane el mejor» –diría, reformulando, también él, su propio imperativo ultraliberal–.
A Kant solo le quedaría entonces –antes de encomendarse a Dios y la metafísica– esta última estrofa rapera: «trata a los demás como a personas –no como esclavos– porque solo así contribuirás a crear un mundo –racional y libre– en que las personas –también tú– se puedan realizar». Así soñaba Kant la Ilustración, no como un logro individual –o puramente intelectual–, sino como un proceso político para el que la educación y el diálogo con otras personas eran condición necesaria.
Este era el sueño de la razón kantiano. ¿Y el monstruo? El monstruo no es el macarra del tranvía, sino las razones que justifican que te ponga las piernas encima. Razones según las cuales la propia razón no sería más que un medio para fines (pasiones, gustos, deseos) que poco tienen que ver ni con la razón ni con la realización humana, ni siquiera con la de los abusones. Y me refiero ahora a los de verdad, a esos bien trajeados que, si alguna vez subieran a un tranvía, cederían amablemente su silla a algún anciano. Tal vez a uno con peluca dieciochesca y acento extranjero.
Autor: Víctor Bermúdez. Fuente: El Periódico (27/03/2019)






Bibliografia: 

VALLMAJÓ, Llorenç: Història de la filosofia. Barcelona: Editorial Edebé, 2007
(pàgines 256, 271) 

Webgrafia:

miércoles, 29 de abril de 2020

COMENTARI DE TEXT DE LOCKE D' ALBA LÓPEZ-B22 (Institut Camps Blancs curs 2013-2014)


COMENTARI DE TEXT DE LOCKE D' ALBA LÓPEZ-B22 

(Institut Camps Blancs curs 2013-2014)

(Definició de poder polític)
2. Per a tal propòsit, crec que no fora desencertat de precisar allò que jo entenc per poder polític. El poder d'un magistrat sobre un súbdit cal distingir-ho del d'un pare sobre els seus fills, del d'un amo sobre el seu criat, del d'un marit sobre la seva muller i del d'un senyor sobre el seu esclau. Donant-se, de vegades, tots aquests poders distints en un mateix home alhora, si el considerem sota aquestes relacions diferents això ens pot ajudar a distingir aquests poders l'un de l'altre i ens pot mostrar la diferència entre un governant de l'Estat, un pare de família i un capità de galera.
3. Entenc, doncs, per poder polític, el dret a dictar lleis, incloent-hi la pena de mort i, consegüentment, totes les penes inferiors, per a la regulació i salvaguarda de la propietat, i a emprar la força de la comunitat en l'execució de tals lleis i en la defensa de L’Estat contra agressions forasteres, i tot això únicament en pro del bé públic. 
LOCKE: Segon Tractat sobre govern civil 
QÜESTIONS:
1.- Digues amb les teves pròpies paraules, de què va el text.
Locke en aquest fragment ens parla de la definició de poder polític, que és per a ell el poder polític i sobre qui a de recaure aquest poder. En el primer paràgraf Locke ens parla de que cal distingir els poders, que no tots els poder són iguals, ens posa exemples com el poder pare-fill, marit-muller, senyot-esclau... Tenint clar que hi ha una distinció de poders, que no tots són iguals Locke pot mostrar-nos la distinció entre un governant de l’Estat (poder polític), un pare de família (poder paternal) i un capità galera (poder despòtic).
Així doncs per a Locke la definició de poder polític recau en el governant de l’Estat, un estat el qual ha estat escollit democràticament per part dels ciutadans i que es troba dictat sota unes lleis, unes lleis que incloent-hi la pena de mort i, consegüentment , totes les penes inferiors, el que pretenen és la protecció de la ciutadania i de la propietat privada. Per a Locke la propietat privada és imprescindible en la seva estructura d’Estat.
2.- Posa-li un títol filosòfic diferent. 
Democràcia representativa com a poder polític
3.- Relaciona aquest text amb el seu autor i amb tot allò que sàpigues del tema.
Locke en aquest fragment ens planteja una organització de l’Estat on el governant és escollit democràticament per els ciutadans. Per a Locke l’origen i legitimació de l’Estat també és fruit d’un pacte entre els individus que formen la societat, igual que per a Hobbes. Però ara bé per a Hobbes aquest contracte social es dur a terme amb una finalitat diferent. Per a Hobbes tots els homes som iguals, som esser lliures , el poder no té un origen diví sinó que prové de la voluntat dels homes. Així doncs estableix una relació d’igualtats entre tots els homes, aquestes similar possibilitats d’aconseguir allò que desitgen fa que hi hagi un natural egoisme humà, això farà pensar a Hobbes que la vida sense una autoritat ferma i temuda seria un autèntic infern (L’home és un llop per als homes). D’aquesta situació se’n deriva, juntament amb el desig de viure tranquil·lament en pau i amb seguretat l’anomenat pacte social. Aquest pacte social doncs per a Hobbes ve determinat perquè hi ha un estat de guerra on l’home egoista no sap on estan els límits, per això aquesta situació de guerra constant impediria qualsevol mena d’avenç . Com a conseqüència Hobbes realitza el pacte social, on els individus renuncien a la seva llibertat per aconseguir viure en pau i tranquil·litat, renuncien a la llibertat ja que deixen tot el poder en un monarca absolut , el qual serà l’encarregat de protegir-los. Aquest és l’Estat ideal per a Hobbes, un Estat absolutista que es manté per la por i la força com a únic sistema capaç de mantenir l’ordre i la seguretat.
La teoria política de Locke es troba molt a prop de la de Hobbes però també a les antípodes dels seus absolutisme. Es a dir, per a Locke també ha de haver-hi un pacte social per tal de crear l’Estat. També creu que els individus tenen la capacitat d’organitzar-se i de forma una societat dirigida i establerta per ells mateixos, que el poder no té un origen diví sinó que prové de la voluntat dels homes. Però la finalitat del pacte social és completament diferent. Com bé ens explica el text per a Locke hi ha diferents poders, ell creu que un és l’únic que pot ser capaç de governar la ciutat. Ell distingeix globalment tres poders, el poder paternal, el poder polític i el poder despòtic. Rebutja per complert la idea de que el govern ha de estar governat per el poder despòtic, a diferencia de Hobbes, ja que ell creu que el poder no ha de recaure en una sola personal, una sola persona no pot prendre les decisions sobre la resta individualment, una persona no pot tenir la capacitat de matar a una altre perquè sí. Desprès trobem el poder paternal, el poder paternal com a creador de l’existència humana i per tant màxim poder, Locke no el defensarà, ja que cap persona pot ser governat per el simple fet de que ha estat l’escollit per una força divina, però ara bé pel que fa al poder paternal entre pares i fills, Locke el defensarà, creurà en aquest poder, però fins que el nen compleixi la majoria d’edat establerta, on aleshores passarà a ser un individu completament independent i amb capacitat per decidir per sí mateix. Així doncs Locke només creu com a poder per governar el poder polític, del qual ens parla en el segon paràgraf, aquest poder polític recau sobre el governant de l’estat que ha esta escollit democràticament.
Locke per arribar a aquest Estat on la democràcia representativa és el fonament també va dur a terme un pacte social. Aquest pacte social però diferent al de Hobbes com ja hem mencionat abans. En aquest els individus de la ciutat han de poder conviure i per conviure amb pau i tranquil·litat han d’estar segur de que la propietat privada estarà ven protegida. Locke diu que els homes posseeixen drets naturals  i que tenir drets a tot això no significa que de fet tots aquests dret es respectin ja que en l’estat de naturalesa no hi ha cap força que tingui prou poder per a fer-los respectat. Per això Locke realitza un pacte social amb la intenció de garantir drets, quan els homes decideixen constituir la societat, no renuncien als drets transferint-los al sobirà; en realitat, el que fan és, atorgar als governants el poder necessari perquè els protegeixin. Per conseqüència es crea un Estat liberal, on l’autoritat protegeix els drets dels ciutadans, però ara bé si aquets no compleixen amb la seva funció el poble té dret a la insurrecció i al trencament del pacte. Això és el que Locke ens plasma en aquest fragment la idea de l’Estat on el poble té el poder.
Aquest estat creat per Locke defensa el liberalisme i un dels punts clau per evitar l’absolutisme que defensa Hobbes és la divisió de poder, el poder no es pot concentrar en una sola persona, amb la qual cosa Locke divideix el poder en: legislatiu representat en el Parlament, on s’elaboraran les lleis, executiu representat en el monarca que aplica les lleis i en sanciona l’ incompliment i el federatiu que és on s’estableixen les aliances i el seu trencament.
Per últim cal dir que tant Hobbes com Locke es van veure influenciats pel filòsof Aristòtil, amb la seva filosofia naturalista amb el “ Zoon Politikón”, on defineix a l’home com un animal capaç de crear la seva política i vida social.
4.- Compara el text de Locke amb La República de Plató.
La República de Plató estableix una organització de l’Estat completament diferent a la de Locke. Per a Plató la democràcia que planteja Locke la classifica com a una malaltia de l’Estat, ja que ell basarà la seva estructura d’Estat en l’atorgament de qualitats en el individus segons el seu origen diví. Plató creu que els individus estem destinats a realitzar una funció determinada, classifica la societat en tres grups, el poble (treballadors, artesans o camperols), els militars i els filòsofs. Cada un d’aquest grups ha de desenvolupar la seva funció, la funció del poble és treballar i abastir a la ciutat de primeres mataries per a la subsistència, la de els militar la de protegir la ciutat, vetllar pel bé públic i la dels filòsofs la de governar, ja que per a Plató són els únics capaços de governar ja que són els únics que poder arribar a la veritat absoluta, per tant només ells tenen capacitats per al lideratge. Aquesta distribució de la societat està molt lligada al mite dels metalls, on cada grup té una posició divina que el classifica, els filòsofs correspondria al or, els militar a la plata i el poble al bronze. Per a Plató no tots som iguals i per al bé de la ciutat cal que sigui governada per els bons filòsofs.
 En canvi Locke creu tot el contrari, creu que tots som iguals que els homes tenim la capacitat suficient per a crear la nostra societat i política i que el que necessitem per tenir un bon Estat és una persona o un grup el qual a estat escollit pel poble per tal de que protegeixi els nostres drets, i que el poder resideix en la majoria, en el poble i són ells els encarregats de decidir qui els representarà.



5.- Fes una opinió personal.
Locke planteja una configuració de l’Estat mitjançant la democràcia representativa, avui dia és el sistema que trobem en els països desenvolupats, la democràcia està considerada una manera de govern justa, tot i que avui dia moltes persones ho posarien en dubte. La democràcia facilita la integració i participació dels individus en la societat, els fa participes en la presa de decisions i crea una societat més comunicada. La democràcia et permet expressar allò que desitges, el liberalisme hi és present. Així doncs estic d’acord amb Locke al afirmar que la millor forma de govern és la democràcia. Els individus tenim la capacitat de integrar-nos en el entorn que ens envolta, com per exemple el cas de Victor el nen salvatge, es un nen que es cria des de petit en un entorn animal, sense cap mena de regla o d’ensenyança ha de sobreviure com un animal més, i ho aconsegueix, aquesta capacitat d’adaptació al medi que t’envolta, es pot veure reflectit a l’hora de constituir la teva pròpia societat. Tots els esser humans estan capacitats per crear i adaptar-se al entorn, així doncs la majoria, és a dir, el poble ha de ser el que guiï aquest procés mitjançant la democràcia. Això sí cal uns representants per tal de que estableixin lleis i vetllin per la nostra seguretat.