JUDICI DE SÒCRATES
Tenia
70 anys quan Anit, Melet i Licó, membres del partit democràtic,
l'acusaren de corrompre els joves amb ensenyaments contraris a la pietat
i a l'Estat.
Plató ens explica el desenvolupament del judici i la seva defensa al diàleg Apologia de Sòcrates.
Sòcrates es va defensar explicant la seva trajectòria vital. Quan era
jove tenia tantes preguntes al cap que no parava de cercar algun savi
que els les pogués respondre, però no trobava cap home que pogués
resoldre satisfactòriament les seves qüestions. Ell no es considerava
savi, però no desaprofitava cap ocasió per dialogar amb tothom que
volgués reflexionar sobre qüestions filosòfiques. Explica que el seu
amic Querofont, que era precisament del partit democràtic, com els seus
acusadors, va atrevir-se a demanar a l'oracle del déu Apol.lo, al temple
de Delfos, si hi havia a Grècia algun home més savi que Sòcrates, i
l'oracle va respondre que no.
Fixeu-vos
que qui s'escolta i consulta als déus no pot ser tingut per descregut i
impius. Però el més paradoxal era que ell fóra el més savi quan,
precisament, era ben conscient de la seva ignorància. Com podia ser el
més savi quan l'únic que sabia era que no sabia res? Només hi havia una
resposta: els altres grecs no sabien ni tan sols que no sabien res!
(Fixeu-vos que ara estava qualificant d'ignorants a tots els seus
jutges!). Si no sabia res, difícilment podia ensenyar res, i per tant
els seus ensenyaments no podien ser pas perjudicials per als joves.
Sòcrates
va respondre provocativament, fins a l'extrem que un judici que podia
no haver tingut cap transcendència va acabar amb condemna a mort. Va ser
declarat culpable per un marge molt petit de vots. Després de ser
declarat culpable calia decidir la pena. Ell va manifestar que estava
disposat a complir la condemna que li imposessin, però que es mereixia
més un homenatge. El van condemnar a mort. Va poder fugir de la presó,
però ho va trobar indigne i incoherent amb una vida dedicada a la
justícia i al respecte a la llei.
Mort de Sòcrates, pintat per David (neoclasicisme francès)
SÒCRATES I ELS SOFISTES. ELS CONCEPTES UNIVERSALS
Sòcrates es va oposar frontalment als sofistes. Ell no es presentava com a sofista, sinó com a filòsof,
és a dir, ell no es considerava savi, sinó enamorat de la saviesa. Com
que no era savi, no pretenia ensenyar res, i per tant no cobrava per
parlar amb els seus seguidors.
Sòcrates estava interessat a trobar definicions universals de conceptes morals,
és a dir, vàlides per a tots, i no pas relatives com les dels sofistes.
Pretenia trobar la definició universal de justícia, bé, bellesa,
virtut, amistat... En les definicions es posa de manifest l'essència o
naturalesa de la cosa, el que la cosa és en si mateixa. El relativisme
dels sofistes només és una manifestació de la seva ignorància de les
definicions universals: com que no saben trobar-les, creuen que les
definicions universals no existeixen.
Per
descobrir les definicions universals hem de fer servir la raó. Cal
oblidar la retòrica i optar per la racionalitat. La raó ens conduirà a
la veritat.
En què consisteixen aquestes essències? No ho sabem. Aquest serà un problema clau en la filosofia de Plató.
EL MÈTODE: IRONIA I MAIÈUTICA
Sòcrates
tenia seguidors, però no cobrava perquè no ensenyava res. Simplement
interrogava i dialogava amb els que es trobava. En el diàleg amb els
seus seguidors hi havia dos moments diferenciats: la ironia i la
maièutica
La ironia consisteix
a fer reconèixer a l'interlocutor que és un ignorant, és a dir, que el
que es pensa que sap en realitat ho ignora. Està clar que aquesta
actitud pot reportar més enemics que no pas adeptes. Es tracta d'un
mètode negatiu però alliberador. En el reconeixement de la ignorància
donem el primer pas per alliberar-nos-en. Només el que reconeix que no
sap procura aprendre, i així inicia el camí cap a la veritat. "Només sé que no sé res”, la sentència més emblemàtica de Sócrates, apunta en aquesta direcció.
La maièutica és
l'art de les llevadores: dones que ja han superat l’edat de parir els
seus propis fills i que ajuden a parir a les altres (la mare de
Sòcrates, Fenarete, n'era). Sòcrates és estèril per a descobrir per si
sol cap veritat, però és capaç de fer néixer veritats en els altres
homes. Es tracta d'un “part intel.lectual”. Això implica que la veritat
no es pot trobar investigant la natura que ens envolta, com havien
intentat els físics pressocràtics. No hem de cercar al cel ni a la terra
les causes i les explicacions que cerquem. La veritat es troba al
nostre interior, i és per això que cal recórrer un camí d'introspecció.
Veiem així com la reflexió filosòfica decanta de l'estudi de la natura
cap a la dimensió moral.
L'important
per a obtenir un resultat fructífer no és la capacitat de convèncer a
l'altre sinó la sinceritat plena amb un mateix i amb els altres. Per
això cal que ens coneixem primer a nosaltres mateixos. "Coneix-te a tu mateix".
Aquesta frase no és seva, sinó que estava inscrita a l’entrada del
temple de Delfos. Sòcrates va convertir aquesta inscripció dèlfica en la
màxima del seu filosofar. Per trobar la veritat cal començar per
conèixer-nos a nosaltres mateixos. El primer que descobrirem serà la
pròpia ignorància. Després serem conscients que cal un esforç de
reflexió profunda. Cal rebutjar la falsa saviesa dels sofistes que ens
ofereixen el camí planer de l'aparença i l'opinió, i perseguir amb
esforç la veritat.
L'home
només es desenvolupa plenament en societat. La veritat neix del diàleg i
de la cooperació. El diàleg pot ser intern, però la seva manifestació
més autèntica és col·lectiva.
Mireu aquest vídeo:
EXERCICI
Mira
el capítol de la primera temporada de House: "Mètode socràtic".
Contesta després les preguntes següents: Què en pensa el Dr.House de
Sòcrates i del seu mètode? Cerca dos exemples on House posi en pràctica
la ironia socràtica. Busca un exemple on House posa en pràctica la
maièutica. Quins són els factors clau necessaris perquè els ajudants de
House acabin trobant la resposta?
L’INTEL.LECTUALISME ÈTIC
Per
a Sòcrates, l’areté (virtut) no és una qualitat exclusiva de la
noblesa, ni una habilitat política, sinó una qualitat basada en valors
intel·lectuals i morals. L’home és bo o dolent no pel reconeixement
públic ni pels guanys materials que hagi assolit, sinó per la seva
justícia. Però això esdevé una qüestió de consciència. Per a Sòcrates és més important la pròpia consciència que l’opinió dels altres.
La
virtut és el coneixement del què és millor per a nosaltres, del que ens
porta a assolir la felicitat. La felicitat no equival a èxit polític
sinó a justícia i equilibri. Hi ha més plaer en ser just que en
manar i tenir poder. La justícia és el màxim plaer i la filosofia ens
ensenya el camí de la justícia.
Si la saviesa ens porta a la justícia i al bé, aleshores caldrà admetre que la injustícia i el mal és fruit de la ignorància.
Només és injust aquell que no sap que el més gran plaer és el de la
justícia. Perquè, qui es perjudicaria a si mateix conscientment?
Aquesta concepció es coneix com intel.lectualisme: n'hi ha prou a conèixer el que està bé per a desitjar-ho (unió d'intel.ligència i voluntat o de ciència i virtut)
Nietzsche
l'acusarà de voler reduir l'instint a la raó i, per tant, d'empobrir la
vida. La vida és segurament molt més complexa que l'esquema que
planteja Sòcrates.
ROSSELLINI VA PORTAR AL CINEMA LA VIDA DE SÒCRATES.
Veure també:
"El mundo de Sofía"
"El mundo de Sofía"
http://www.xtec.cat/~fvilasec/presocratics/socrates.htm
http://www.youtube.com/watch?v=JaCX-8e6AxY
http://www.youtube.com/watch?v=DHgyVyj1G7I
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=qixfEOavcqE
https://www.youtube.com/watch?v=pfKJL4YeZC8
No hay comentarios:
Publicar un comentario