LOCKE
Assaig sobre l' enteniment humà
LLIBRE IV.
CAPÍTOL IV
DE LA REALITAT DEL NOSTRE CONEIXEMENT.
1. Objecció. “Si el coneixement està ubicat en les idees, pot ser totalment irreal o
quimèric”.
No dubto que, a hores d’ara, el meu lector potser pensa que només he fet
castells en l’aire, i se sent inclinat a dir-me:
“Quin sentit té el que esteu dient? El coneixement és només la percepció de l’acord i el
desacord entre les nostres idees, però, qui sap què és el que poden ser aquestes idees? Hi
ha alguna cosa més estrafolària que les imaginacions del cervell humà? On és el cap que
no imagina quimeres? I si realment existeix algú sensat i savi, ¿quina diferència hi
haurà, segons les vostres regles, entre el seu coneixement i el del fantasiador més
extravagant del món? Ambdós tenen les seves idees i perceben l’acord o el desacord
entre elles. Si hi ha d’haver alguna diferència entre aquests dos homes, l’avantatge
estarà de part de qui té la imaginació poderosa, perquè té més idees, i més intenses. De
manera que, segons les vostres regles, aquest últim serà el que sap més. Si tot coneixement
rau només en la percepció de l’acord o el desacord entre les nostres idees, les
il·lusions d’un visionari i els raonaments d’un home assenyat tindran la mateixa certesa.
Per tant, no importa com són les coses: basta que algú observi l’acord de les seves
pròpies imaginacions i que parli amb coherència, que tot el que diu seran veritats i coses
certes. Aquests castells en l’aire seran bastions de la veritat tan ferms com les
demostracions d’Euclides. Que una harpia no és un centaure és d’aquesta manera un
coneixement tan cert i és una veritat tan gran com ho és dir que un quadrat no és un
cercle. Però, ¿quina utilitat pot tenir tot aquest coneixement refinat, producte de la
imaginació humana, per a qui cerca la realitat de les coses? Les imaginacions dels
homes no ens han d’importar, l’únic que compta és el coneixement de les coses, només
ell dóna valor als nostres raonaments, i preferim el coneixement d’un home al
coneixement d’un altre perquè és coneixement de les coses tal i com són i no
coneixement de somnis o imaginacions”.
2. Resposta. “No és així, quan les idees es corresponen amb les coses”.
Responc a
això: si el nostre coneixement de les idees s’acaba en elles, sense anar més enllà, quan
de fet pretenem alguna cosa més, els pensaments més seriosos no seran gaire més útils
que les fantasies d’un cervell embogit, i les veritats que s’hi fonamentaran no tindran
gaire més pes que les paraules d’algú que afirma amb seguretat les coses que somnia
amb claredat. Però tinc l’esperança de mostrar clarament, abans d’acabar, que la certesa
adquirida pel coneixement de les nostres idees va una mica més enllà que la simple
imaginació: i a més, crec que s’acabarà veient que tota la certesa que tenim de les
veritats generals no consisteix en res més.
3.
Però, quin serà el criteri d’aquest acord? És evident que la ment no
coneix les coses
immediatament, sinó per mediació de les idees que en té. Per tant, el
nostre coneixement
només és real en la mesura que hi ha conformitat entre les nostres idees
i la realitat de
les coses. Però, quin ha d’ésser aquí el criteri? ¿Com pot saber la
ment, que no percep
més que les seves pròpies idees, si aquestes es corresponen amb les
coses en si mateixes? Encara que això és difícil, crec que hi ha dues
classes d’idees de les quals
podem estar segurs que es conformen a les coses.
4. Totes les idees simples concorden realment amb les coses.
Les primeres idees en
concordar amb les coses són les simples, perquè, com ha estat demostrat, la ment no pot
produir-les ella sola: per tant, necessàriament seran el producte de les coses que actuen
sobre la ment d’una manera natural i hi produeixen aquelles percepcions a les quals
s’ordenen i adapten per la saviesa i la voluntat de Déu, el nostre faedor. D’on se segueix
que les idees simples no són ficcions de la nostra imaginació, sinó produccions naturals
i regulars de les coses existents fora de nosaltres i que realment actuen sobre nosaltres;
per aquesta raó incorporen tota la conformitat que tracten de tenir i que la nostra
condició requereix: perquè ens representen coses sota les aparences que aquestes poden
produir en nosaltres, mitjançant les quals podem distingir les classes diferents de substàncies
particulars, discernir els estats en què es troben i, d’aquesta manera, adequar-les
a les nostres necessitats i fer-ne un ús apropiat. Així, les idees de blancor o d’amargor,
tal com són en la ment, conformant-se exactament al poder que hi ha en algun cos per
produir-les, posseeixen tota la conformitat que els escau i que han de tenir amb les coses
de l’exterior. Aquesta conformitat de la nostra idea simple i l’existència de les coses és
suficient per parlar de la realitat del coneixement.
5. En segon lloc, les idees complexes, llevat de la de substància .
En segon lloc, com
que les idees complexes, tret de la de substància, són arquetipus construïts per la
mateixa ment, i no ·pretenen ser còpies de res ni referir-se a cap cosa existent com si fos
el seu original, no poden deixar de tenir la conformitat que el coneixement real
necessita. Perquè el que no està fet per representar res llevat d’ell mateix no pot ser mai
capaç de representar falsament, ni pot allunyar-nos d’una vertadera aprehensió de cap
cosa, pel fet de no assemblar-s’hi. I això passa amb totes les idees complexes, excepte la
idea de substància. Aquestes idees, tal com he mostrat en un altre lloc, són combinacions
d’idees, que la ment ajunta amb total llibertat, sense considerar si tenen cap
connexió en la natura. D’aquí se’n deriva que totes les idees d’aquesta classe són
considerades en si mateixes arquetipus, mentre que les coses només ens interessen pel
fet que poden concordar amb les nostres idees. De manera que no podem estar sinó
infal·liblement segurs que tot el coneixement que aconseguim amb aquestes idees és
real i inclou les coses mateixes. Perquè en tots els nostres pensaments, raonaments i
discursos d’aquest tipus, ens referim a les coses només perquè poden conformar-se a les
nostres idees. De manera que, mitjançant les idees, no podem deixar d’atènyer una certa
realitat indubtable.
6. Realitat del coneixement matemàtic.
No
dubto que se’m concedirà fàcilment que el
coneixement que podem tenir de veritats matemàtiques no és només cert,
sinó també
real, perquè no consisteix en la mera visió buida de les fantasies
insignificants i vanes
del nostre cervell. Tanmateix, si ho considerem bé, descobrirem que
només és
coneixement de les nostres idees. El matemàtic considera la veritat i
les propietats que pertanyen a un rectangle o a un cercle només perquè
existeixen en la idea de la seva
ment, perquè pot ser que mai en la vida arribarà a trobar-se amb cap
d’aquestes figures
en la seva existència matemàtica, és a dir, exactament vertaderes. Amb
tot, el
coneixement que ell té de les veritats o propietats del cercle, o de
qualsevol altra figura
matemàtica, les fa vertaderes i certes fins i tot aplicades a les coses
reals existents:
perquè les coses reals entren en aquest tipus de proposicions i se les
té en compte només
pel fet que concorden amb els arquetipus de la ment. Si considerem la
idea de triangle,
no és veritat que els seus tres angles són iguals a dos de rectes? Doncs
això també és
veritat afirmat d’un triangle realment existent en qualsevol lloc.
Qualsevol altra figura
existent, que no correspongui exactament a la idea de triangle de la
ment del matemàtic,
no queda inclosa en absolut en aquesta proposició. I, per tant, ell sap
amb certesa que tot
el seu coneixement d’aquestes idees és coneixement real: perquè, com que
considera les
coses només perquè es conformen a les seves idees, té la certesa que tot
el que sap
d’aquelles figures quan tenen una mera existència ideal en la seva ment
també val per
les mateixes figures quan tenen una existència real en el món material;
considera només
les meres figures, que són sempre les mateixes, en tots els llocs i en
totes les maneres en
què puguin existir
7. Realitat del coneixement moral.
Se’n segueix que el coneixement moral és tan capaç
de certesa real com les matemàtiques. Perquè, atès que la certesa és només la percepció
de l’acord o el desacord entre les nostres idees, i la demostració la percepció només
d’aquest acord per la intervenció d’altres idees intermèdies, les nostres idees morals,
igual que les matemàtiques, són en si mateixes arquetipus i, per tant, idees completes i
adequades; qualsevol acord o desacord que puguem trobar entre aquestes idees produirà
coneixement real, igual com passa amb les figures matemàtiques.
8. No es requereix l’existència perquè el coneixement abstracte sigui real.
Per
aconseguir
coneixement i certesa es requereix que tinguem idees determinades, i
per fer
que el nostre coneixement sigui real es requereix que les idees es
conformin als seus
arquetipus. I no és estrany que trobi la certesa del nostre coneixement
en consideracions
sobre les nostres idees, cuidant-me poc i preocupant-me també poc (com
pot semblar)
de l’existència real de les coses: de fet, la major part dels discursos
on s’exposen els
pensaments i les disputes d’aquells que només pretenen dedicar-se a
investigar la veritat
i la certesa, no són, tal com ho entenc jo després d’examinar-ho bé,
sinó proposicions
generals i nocions que no tenen en compte l’existència. Els discursos
dels matemàtics
sobre la quadratura del cercle, les seccions còniques, o qualsevol altra
part de la
matemàtica, no s’interessen per l’existència de cap d’aquestes figures, i
les seves
demostracions, que depenen de les seves idees, són sempre les mateixes,
independentment de si en el món existeixen o no els quadrats i els
cercles. D’igual
manera, la veritat i la certesa dels discursos morals fan abstracció de
la vida dels homes
i de l’existència o no, en el món, de les virtuts de què tracten. No
deixen de ser
vertaders els Oficis de Ciceró pel fet que no hi hagi ningú en el món
que practiqui les
seves regles exactament i visqui d’acord amb el model d’home virtuós que
ens va donar,
i que, quan ell escrivia, no existia enlloc, sinó només com a idea. Si
és una veritat en l’ordre especulatiu, és a dir, en l’ordre de les
idees, que l’assassinat mereix la pena de
mort, també ho serà, en realitat, de tota acció que s’adeqüi a la idea
d’assassinat. En la
resta d’accions, la veritat d’aquesta proposició no es té en compte. I
és el mateix que
passa en tots els tipus de coses que no tenen altra essència que la de
ser una idea en la
ment dels homes.
9. Tampoc serà menys veritat o menys cert pel fet que les idees morals siguin obra
nostra, o depenguin del nostre llenguatge.
Es podria dir que, si el coneixement moral té
el seu lloc en la consideració de les nostres idees morals i que aquestes, igual que altres
modes, no són més que invencions nostres, aleshores, ¿no seran les nocions de justícia i
temprança molt estranyes? Quina confusió de virtuts i vicis no hi haurà, si cada u pot
inventar-ne la idea que més li plagui? No hi haurà cap mena de confusió ni desordre en
les coses ni en els raonaments que hi fem; no pas més que el desordre o el canvi de les
propietats de les figures i les seves relacions mútues que es produiria en una
demostració matemàtica, si algú es fabriqués un triangle amb quatre angles, o un trapezi
amb quatre angles rectes: per dir-ho d’una manera planera, si algú canviés els noms de
les figures i anomenés amb un nom diferent allò que els matemàtics anomenen
ordinàriament amb un altre. Suposem que algú es fa per si mateix la idea d’una figura
amb tres angles, un dels quals és un recte, i l’anomena, perquè vol, equilàter o trapezi, o
qualsevol altra cosa; les propietats i les demostracions respectives d’aquesta idea seran
les mateixes que si l’anomenés triangle rectangle. És veritat que el canvi de nom, degut
a la impropietat del llenguatge, confondrà en principi qui ignori la idea que li correspon,
però tan bon punt dibuixem la figura, les propietats de la idea i les demostracions seran
òbvies i clares. Passa exactament el mateix en el coneixement moral: suposem que algú
té la idea de prendre d’un altre, sense el seu consentiment, allò que aquest s’ha guanyat
amb el seu treball honest i ho anomena “justícia”, perquè li plau. Qui entengués el nom
tot adjuntant-li la seva pròpia idea s’equivocaria per no tenir en compte la idea que ara li
pertoca. Però separem la idea del nom o acceptem-la tal com és en boca de tots, i
veurem que a la idea li corresponen els mateixos fets que li correspondrien si
l’anomenéssim “injustícia”. De fet, els noms erronis en els discursos morals provoquen
ordinàriament més desordre, perquè no se’ls rectifica tan fàcilment com en
matemàtiques, on la figura, un cop feta i vista, fa que el nom sigui inútil i sense força.
Perquè, quina necessitat hi ha del signe quan la cosa significada està present? Però en
els noms morals això no s’aconsegueix tan fàcilment i amb tan poc temps, degut a
tantes combinacions com entren en la constitució de les idees complexes d’aquests
modes. Tot i això, l’error d’anomenar alguna d’aquestes idees en sentit contrari al que
normalment té en el llenguatge moral no impedeix que nosaltres puguem tenir un
coneixement cert i demostratiu dels seus diferents acords i desacords, mentre, com en
matemàtiques, miréssim de mantenir definides amb precisió les mateixes idees i de
seguir el seu rastre, a través de les seves diverses relacions, sense deixar-nos confondre
pels noms. Separem la idea en qüestió del signe que la representa, i el nostre coneixement
progressarà igualment en el descobriment de la veritat i la certesa reals, siguin
quins siguin els noms que fem servir.
10. El mal ús dels noms no altera la certesa del coneixement.
També hem de tenir en
compte que, quan Déu o qualsevol altre legislador ha definit alguns noms morals de
manera que ha constituït amb ells l’essència de l’espècie a la qual pertany el nom, no és
segur aplicar-los i utilitzar-los de manera diferent. Però en els altres casos és
simplement impropietat de llenguatge aplicar-los en sentit contrari a l’ús comú del país.
l tampoc això altera la certesa del coneixement que haurem pogut adquirir mitjançant la
deguda consideració i comparació de les idees, incloses les anomenades amb noms
estranys.
11. Les idees de les substàncies tenen els seus arquetipus fora de nosaltres.
En tercer
lloc, hi ha una altra classe d’idees complexes que, degut al fet que es refereixen a
arquetipus que es troben fora de nosaltres, poden diferir d’ells i per aquesta raó al nostre
coneixement d’elles li pot faltar realitat. Són d’aquest tipus les nostres idees de
substàncies, que consisteixen en una col·lecció d’idees simples, suposadament tretes
dels objectes de la natura, i, per aquesta raó, poden diferir d’aquests objectes perquè
tenen més idees o altres idees conjuntes que les que de fet es troben unides en les coses
mateixes. D’això se’n deriva que pot passar que no siguin, i efectivament sovint no són,
exactament conformes a les coses.
12. En la mesura en què les idees es conformen als arquetipus, el coneixement que en
tenim és real.
Dic,
doncs, que per tenir les idees de substàncies que, en ser conformes a
les coses, puguin subministrar-nos un coneixement real, no basta, com
passa amb els
modes, posar juntes idees que siguin compatibles, encara que no hagin
existit mai
anteriorment de tal manera; per exemple, les idees de sacrilegi,
perjuri, etc., eren idees
reals i vertaderes tant abans com després d’haver existit coses
d’aquesta mena. Sinó
que, com que suposem que les nostres idees de substàncies són còpies que
es refereixen
a arquetipus que es troben fora de nosaltres, cal que s’hagin constituït
d’acord amb
coses que existeixen o hagin existit; no poden consistir només en idees
unides a voluntat
en els nostres pensaments, sense haver estat extretes de cap model,
encara que no percebéssim
cap inconsistència en aquesta combinació. Perquè, com que no sabem quina
és
la constitució real de les substàncies, de la qual depenen les nostres
idees simples i que
és, a més, la causa real del fet que algunes d’elles vinguin estretament
unides i altres
s’excloguin mútuament, són molt poques les idees d’aquest tipus de les
quals podem
saber si són o no consistents en la natura, més enllà del que ens diu
l’experiència o
l’observació sensorial. Aquest és, en conseqüència, el fonament de la
realitat del nostre
coneixement referent a les substàncies: el requeriment que totes les
idees complexes que
apliquem a les substàncies siguin constituïdes només per les idees
simples que hem
pogut descobrir coexistents en la natura. Sent aleshores les nostres
idees vertaderes
còpies, encara que potser no gaire exactes, seran també objecte de
coneixement real (en
la mesura que en tenim cap). El qual (com ja s’ha demostrat) descobrirem
que no arriba
gaire lluny: però en la mesura que ho fa, és coneixement real. Siguin
quines siguin les
idees que tenim, l’acord que veiem que tenen les unes amb les altres és
coneixement. Si
es tracta d’idees abstractes, serà coneixement general. Però perquè hi
hagi coneixement
real de les substàncies, cal que les idees s’hagin extret de
l’existència real de les coses. Podem unir de nou, amb confiança plena,
per fer-nos idees abstractes de substàncies,
totes aquelles idees simples que hàgim descobert que coexisteixen en una
substància.
Perquè tot allò que ha estat unit un cop en la natura pot ser unit de
nou una altra vegada.
JOHN LOCKE, An Essay concerning Human Understanding
Bibliografia:
BOSCH-VECIANA, Antoni i altres autors: Atena. Lectures de Filosofia. Barcelona: Editorial La Magrana, 2012 (pàgines 200 fins 208)
Webgrafia:
http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Locke%20Assaig.pdf
