NIETZSCHE
Així parlà Zaratustra
El Nihilisme i la mort de Déu
Els grans temes de Zaratustra
• Zarathustra —o Zoroastre, per als grecs— va viure entre els anys 700-630 (o 600). Als trenta anys va rebre la seva primera revelació religiosa. La seva doctrina es troba recollida en disset cants. La part essencial del missatge de Zarathustra és un monoteisme, que conté un dualisme: la lluita entre els dos Manyu, o «esperits», el del bé i el del mal. Nietzsche escull la figura de Zarathustra, ja que hi veu el «creador de la moral» —la contraposició bé/mal—; per això mateix, invertint la seva significació històrica, el converteix en qui supera la moral, en qui va «més enllà del bé i del mal».
Així parlà Zaratustra ha esdevingut el llibre més llegit i l'obra central de Nietzsche. La seva crítica radical a la religió, a la metafísica, a la moral es complementen amb la part més positiva de la seva filosofia. Zaratustra dirà sí a la vida i establirà la nova taula de valors.
Quatre grans temes apareixen en un primer pla:
- La mort de Déu. Tots els valors de la nostra cultura descansen en la pressuposició que el sentit d'aquest món està fora d'ell. Déu personifica aquesta pressuposició.Amb la mort de Déu s'enfonsen tots els ideals, fins i tot l'ideal de la ciència, car la ciència es basa en la pressuposició d'un sentit únic i fix de les coses que el concepte pot agafar. Ens precipitem en el nihilisme.
- El superhome. La doctrina del superhome es fonamenta en la mort de Déu. El superhome serà el nou «déu terrenal», serà el «sentit de la terra»; el pol oposat al «darrer home». El superhome esdevindrà el gran creador de valors.
- La voluntat de poder. Amb que compta el superhome per operar la transvaloració? Únicament amb la voluntat de poder. La voluntat de poder (mot semblant a vida) expressa una energia sempre inquieta que crea incessantment noves formes de vida, però que també les destrueix; una inquietud sense descans que només s'assossega una mica per la creació de noves formes de vida. Voluntat de poder és l'imperatiu nietzscheà.
- L'etern retorn. Etern retorn o «circularitat del temps» mostra que la distinció entre pretèrit i futur no la fa el mateix temps, sinó cadascú de nosaltres des del seu propi punt de vista. El que a algú apareix com a pretèrit, per un altre apareix com a futur. El que compta és que en cada instant creador s'il·lumina el paisatge sencer del temps, com un llampec, i s'interpreta que sempre passa el mateix, la creació i mort de noves formes.
La mort de Déu.
El nihilisme no és una doctrina filosòfica sinó un moviment històric especial de la cultura occidental. No es tracta d’un fenomen parcial ni d’una edat concreta, sinó de l’essència de tot un destí: el dels pobles occidentals. La meditació sobre el nihilisme pren com a objecte la història de la veritat suprasensible i les relacions d’aquesta amb l’essència de l’home.
La frase de Nietzsche «Déu ha mort» ens revela l’essència d’aquest pensament sobre la història d’Occident. «Déu ha mort» significa que, en ser desposseït el món suprasensible de la funció ordenadora de les nostres existències, ens hem quedat sense brúixola, sense poder donar un sentit a aquesta vida. Si Déu, com a síntesi del fonament suprasensible i origen de tot allò real, ha perdut tota la seva força obligatòria i, sobretot, «constructiva», és obvi que l’ésser humà ha perdut totalment l’orientació en el món.
El nihilisme té dues cares: una de negativa, com a essència de la tradició platonicocristiana que explica la crítica destructiva de la tradició occidental, i una de positiva, perquè el nihilisme —és a dir, la reflexió sobre el nihilisme— suposa el reconeixement de les condicions que han portat Occident a esdevenir nihilista; en aquest sentit, és com s’il·luminen els intents per escapar del nihilisme.
Nietzsche no solament va pensar, sinó que va patir les conseqüències del nihilisme, com a europeu del segle XIX; per aquesta raó, el pensament nietzscheà reflecteix els tres grans «moments»:
a. Nihilisme com a conseqüència immediata de la destrucció dels valors vigents fins aleshores: és el moment del dubte, de la desorientació radical i de la pèrdua de sentit.
b. Nihilisme com a afirmació del propi procés nihilista en tant que conseqüència necessària del pensament platonicocristià: és el moment de la reflexió, del distanciament respecte d’aquesta tradició.
c. Nihilisme com a punt d’inflexió cap a una nova perspectiva de l’ésser i de l’home: és el moment de la nova valoració de la vida, de l’esperança; la gran «aurora». Aquest tercer aspecte del nihilisme és recorregut no per la reflexió racional, sinó per quelcom instintiu, que Nietzsche anomena «voluntat de poder».
Amb el nihilisme com a objecte del pensament de l’home que tracta de superar aquest estat, s’obren precisament les portes cap a una nova ontologia i una nova antropologia. Però abans d’entrar en aquest àmbit, hem d’indicar, a tall de resum, què significa Déu en la famosa frase «Déu ha mort».
El que ha mort és el Déu dels metafísics, el Déu monoteista. Segons Nietzsche, el monoteisme de la raó (dogmatisme) obliga a descartar altres raons, altres «déus». El nihilisme comporta l’opció per l’u, per una única direcció de consciència, perquè es creu que existeix veritablement un sentit superior, sobrenatural, que guia l’home a través de la raó.
Els altres déus són els que antigament venerava el politeisme: multiplicitat de déus contradictoris, sempre en lluita eterna; d’aquí es desprèn que «allò diví» no sigui per Nietzsche el fet que existeixi un Déu sinó déus: «La divinitat no és justament que hi hagi déus, sinó que no hi hagi cap Déu?« (Nietzsche, Així parlà Zaratustra, Edicions 62, Barcelona, 1983, p. 168). La pluralitat de perspectives és, per a l’ésser humà, una condició de llibertat, perquè el politeisme sempre ha prefigurat l’esperit lliure i múltiple de l’home: la força de crear-se noves formes de veure el món (Nietzsche, La gaia ciència, editorial Laia, Barcelona, 1984, p. 209).
El que ha mort, per tant, és el Déu monoteista, el Déu moral de les contraposicions metafísiques entre el bé i el mal, el món real i el món aparent, el bo i el dolent. Aleshores, la frase: «Déu ha mort» ens revela les dues cares del propi nihilisme estudiades anteriorment: el Déu-u-totpoderós (que és l’essència de la metafísica dogmàtica) mor, però reneixen els déus múltiples-finits. A través d’aquests déus, Nietzsche intentarà superar l’estat nihilista en el qual es troba l’ésser humà quan reflexiona sobre el pensament occidental i s’adona que ell és «l’assassí» de Déu (ib., p. 197).
* * *
Nihilisme és un terme emprat, en general, per a desqualificar (polèmicament) qualsevol doctrina que negui o no reconegui realitats o valors que es consideren importants. La paraula nihilisme —del llatí nihil, “no res”— significa no donar valor a res i es materialitza en el tedi vital actual. És la conseqüència de la mort de Déu i de la pretensió d’esborrar la seva ombra Déu, els seus substituts i el mateix lloc que ocupava.
També s’anomena «nihilisme» el sentiment de «desesperança» creat a Rússia al segle XIX després del fracàs de les reformes d’Alexandre II. Els nihilistes intentaven trencar amb tota la tradició (d’aquí el seu nihilisme) i fundar la societat sobre bases científiques (inspiració en Comte). Suposava, doncs, una ruptura amb el romanticisme anterior. Posteriorment, els nihilistes van passar a l'acció política i per això van ser confosos freqüentment amb els anarquistes.
«El que conto és la història dels dos propers segles. EL que s’esdevindrà, que no podrà esdevenir-se d’una altra manera: l’arribada del nihilisme.» (Voluntat de poder, Pròl., 2) Però Nietzsche empra el terme «nihilisme» almenys en un doble sentit.
«Nihilisme. Posseeix una doble significació
a) Nihilisme com a signe del creixent poder de l'esperit: el nihilisme actiu.
b) Nihilisme com a decadència i retrocés del poder de l'esperit: el nihilisme passiu.»
El nihilisme és valorat i rebutjat alhora per Nietzsche, si bé les dues postures no són contradictòries. D’una banda el nihilisme és positiu (nihilisme actiu) degut a la superació que representa respecte a la creença en un Déu alienant, però d’altra banda és negatiu (nihilisme passiu) degut a l’anorreament i manca d’energia vital al que va unit i al fet que no se sap desfer del tot dels substituts de Déu.
• Nihilisme passiu. EL nihilisme es defineix, doncs, en funció de la voluntat de poder. Quan aquesta voluntat —que és l’essència mateixa de la vida— disminueix o s’esgota, dóna lloc al nihilisme passiu. EL diagnòstic de Nietzsche és que aquest tipus de nihilisme està a punt d’arribar. En efecte: tots els valors creats per la cultura occidental són falsos valors, són la negació mateixa de la vida i procedeixen, en el fons, d’una "voluntat del no-res»: «Nihilisme com a conseqüència de la interpretació que s’ha fet fins ara del valor de l’existència.» Quan aquests valors s’ensorrin —i s’ensorraran, perquè són il·lusoris— arribarà el nihilisme necessàriament: «Què significa el nihilisme? Que els valors suprems perden validesa.» Per tant, la civilització occidental es quedarà sense els valors que ha posseït fins ara: del «Déu és la veritat» es passarà a dir que «tot és fals», es perdrà el «sentit de l’existència», tota meta, tot «perquè»... Aquest estat no ha arribat encara però s’anuncia en el pessimisme (sobre tot en el pessimisme budista de Schopenhauer) en la «decadència» i l’esgotament generals. Quan aparegui, serà «últim home».
• Nihilisme actiu. Contra aquest nihilisme passiu vol reaccionar Nietzsche amb el seu nihilisme actiu. D’una banda, és una «potència violenta de destrucció», que procedeix d’un creixent poder de l’esperit per al qual els valors fins al moment vigents ja no poden tenir cap vigència. És un nihilisme «actiu» perquè, en aquest cas, els valors no s’ensorren per ells mateixos, sinó que són destruïts directament per la «voluntat de poder» (que diu «no» a aquests valors). D’altra banda, és la condició perquè, a continuació, la voluntat de poder creï valors nous (amb la qual cosa es manifesta el «sí» del superhome a la vida).
Tota la crítica de Nietzsche a la cultura occidental és manifestació d’aquest nihilisme actiu que vol avançar-se al nihilisme passiu i crear una civilització nova abans que s’ensorri definitivament l’antiga.
Filmografia:
"El día que Nietzsche lloró"
También es una novela de ficción escrita en 1992 por el psiquiatra judeo-estadounidense Irvin D. Yalom. En este libro se destacan personas muy importantes para la historia de la humanidad como Sigmund Freud en el campo del psicoanálisis, su amigo íntimo Josef Breuer en la medicina, y Friedrich Nietzsche en el campo filosófico. Otros personajes reconocidos son Richard Wagner, gran compositor alemán, el filósofo Paul Rée, y Lou Andreas-Salomé, escritora alemana de origen ruso que es un personaje muy importante para la historia puesto que es la encargada de poner en contacto a Breuer con Nietzsche.
En el rubro cinematográfico cuenta con una adaptación titulada El día que Nietzsche lloró que tiene como director a Pinchas Perry y el reparto actoral de Katheryn Winnick, Armand Assante, Ben Cross, Rachel O'Meara y Joana Pacula.
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario