NIETZSCHE
Apol·lo i Dionís. Genealogia de la tragèdia
 |
| Apol·lo i Dionís |
El naixement de la tragèdia és la primera obra de Nietzsche. Dedicada a Wagner, s’inspira en Schopenhauer (i, per tant, en Kant). Segons Nietzsche, la tragèdia es va originar gràcies a la fusió de dos elements contraposats de l’esperit grec: el que és dionisíac i el que és apol·lini.
Nietzsche, s’oposa a la classificació de la història de Grècia, en tres períodes: Una etapa obscura, o la Grècia arcaica, segle VI; una etapa gloriosa o període de Pericles Sòcrates i PIató, segle IV i una última etapa decadent o l’hel·lenisme, segle III i ss. Nietzsche discrepa i defensa que la millor de les tres èpoques és l’arcaica perquè en ella apareix el teatre tràgic -—Esquil i Sòfocles— que és pura creativitat i comunió amb el poble. Sòcrates, a l’instaurar I’optimisme racionalista i uns valors inamovibles i monolítics, inicia la decadència. Aquest problema el planteja mitjançant la lluita entre Apol·lo i Dionís. Trobem Dionís en el fons de la tragèdia i Apol·lo a la superfície.
• Dionís era el déu grec del vi, l’embriaguesa i la vegetació. El seu culte procedia de Tràcia i es va introduir a Grècia en data relativament tardana, però es va estendre molt ràpidament, sobretot per I’Àtica (ss. V-IV), i més tard a Itàlia (s. II a.C.). Rebia nombrosos sobrenoms: Bacus, Ditirambos, Zagreu,... i es pensava que habitava al cim de les muntanyes. Els cultes dionisíacs consistien en orgies místiques, que permetien la unió amb el déu per mitjà del «furor bàquic»; en I’Àtica s’organitzaven a la primavera festes del vi, concursos de poesia ditiràmbica i representacions teatrals (cfr. Eurípides, Les bacants).
• Apol·Io era un déu de I’Olimp, déu del sol, la llum i la claredat; el seu santuari principal es trobava a Delfos. Apol·lo vol superar la realitat amb la creació d’un món d’aparences, lliure i joiós; és el déu de la forma artística; es val, per a la seva creació, de principis racionals com el de contradicció i d’altres irracionals, com el somieig; ambdós plegats el permeten romandre impassible davant l’embat de les ones de la vida perquè ha creat formes estables les quals afermar-se.
Segons Nietzsche, «la tradició antiga ens diu decididament que la tragèdia grega va sorgir del cor tràgic i que en el seu origen era únicament cor i no res més que cor». Malgrat tot, en la tragèdia clàssica s’afegeix l’element apol·lini: «Hem de concebre la tragèdia grega com un cor dionisíac que una i altra vegada es descarrega en un món apol·lini d’imatges.» Però allò essencial continua sent el fons dionisíac de la tragèdia. Gràcies a ell, l’espectador trenca els llaços de la seva pròpia individualitat, es fon amb els altres homes i descobreix la suprema unitat de totes les coses. D’aquesta manera l’home hel·lènic aconseguia el «consol metafísic» que el salvava del perill d’«anhelar una negació budista de la voluntat».
Així doncs, en la tragèdia l’heroi únic és Dionís, encara que «ocult darrera la màscara de les figures de l’escena». Però la tragèdia grega va perir des del moment que Eurípides va fer dels personatges objecte de banalitat i va treure importància al cor: amb ell, segons Nietzsche, va desaparèixer l’element dionisíac. Però també va desaparèixer Apol·lo: l’únic «déu» que queda és Sòcrates. «En Sòcrates reconeixem l’adversari de Dionís.» Sòcrates és el gran corruptor: amb ell triomfa l'«home teòric» sobre l'«home tràgic», ell imposa l’optimisme de la ciència; amb ell, el diàleg platònic substitueix la tragèdia grega; amb ell, el saber esdevé medicina universal, i l’error és considerat el suprem mal.
La fidelitat al problema humà de l’art tràgic s’estén també a les altres manifestacions artístiques. Com deia ja Schopenhauer, l'art és més a prop de la realitat que la ciència o la filosofia i per això la manifesta millor”.
Webgrafia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario